Mans radiants

 

Hi ha una força estranya que es concentra a les mans. Sempre ho he sentit. Una mena d’energia primitiva, calenta i persistent, com si pel centre dels palmells hi bategués alguna cosa ancestral. Les mans són els primers instruments del món, però també són ponts, ressonàncies, memòries vives.

Antigament, es creia que per les mans s’escapava la vida. No sé si eren els egipcis, però m’imagino civilitzacions senceres interpretant aquest corrent invisible que travessa dits i canells com un riu. Aquesta idea màgica m’ha perseguit sempre: que les mans contenen una energia capaç de curar, de crear, de transformar.

Amb les mans fem tantes coses. Toquem, abracem, sostenim, acompanyem, trenem, pintem, cuinem, escrivim, esperem. “Fet amb les mans” és encara, per mi, una de les millors coses que es poden dir d’un objecte, d’un gest, d’un record. Quan una cosa està feta amb les mans, està feta amb temps, amb cos, amb atenció.

Per això m’agrada parlar de mans radiants, fent un joc de paraules entre la radioactivitat i l’esplendor. Perquè aquestes mans que brillen, que em cremen lleument quan treballen, tenen alguna cosa de misteriós i de sagrat. Com si dins hi portessin el rastre de totes les carícies rebudes i ofertes, dels silencis que vam tocar, dels camins que vam començar a dibuixar sobre la pell d’algú.

Trobo a faltar les mans d’aquells que un dia em van estimar. Trobo a faltar la pell, el tacte, el mapa de calidesa amb què em van fer saber que m’estimaven. I encara recordo com, algun cop, ens vam mirar els palmells com si fossin una ruta, un territori per inventar.

♥♥♠♠♦♦♥♥♪♪